Fa un any que arquitectes i dissenyadors es van coordinar per tractar de recuperar la normalitat després de la barrancada de la Dana amb mapejos, informes i instruccions. Nadal Villena, un dels equips participants a eixes tasques voluntàries, van reivindicar l’escolta als afectats i el paper social de l’arquitectura. Vam qüestionar la vigència del PATRICOVA com a pla per mitigar inundacions. Jaume Puchalt va reclamar una nova cultura hidràulica que done espai a l’aigua. I les iniciatives d’anticipació climàtica van obrir camí cap a una visió més resilient i conscient del territori.

La decana del Col·legi Territorial d’Arquitectes de València (CTAV), Marina Sender, admet que “és difícil fer balanç, perquè la reconstrucció està sent lenta i administrativament té una complexitat important”. Segons explica, “de seguida coordinàrem equips d’arquitectes voluntaris i ens posàrem en contacte amb l’IVE per als peritatges i la valoració urgent dels danys”.

El secretari del CTAV, Pablo Peñín, subratlla la importància de l’acompanyament tècnic a les administracions després de la DANA. “Hem gestionat les bosses de peritatge com a part de la unitat d’avaluació de l’IVE. S’han fet més de 16.000 peritatges dins del Pla Endavant”. A banda, “durant els primers dies”, explica, “vam tindre una iniciativa puntual i voluntària per ajudar als veïns i als arquitectes municipals per assegurar zones. No era una inspecció oficial, sinó un registre per ajudar els arquitectes municipals a decidir si els edificis s’havien d’apuntalar o no”.

Voluntaris per resoldre l’emergència

“Havíem fet registres d’anomalies i patologies visibles des de l’exterior, en façanes, en soterranis i en plantes baixes; eren inspeccions visuals per garantir que les vivendes estaven en condicions d’habitabilitat. Si hi havia algun problema, s’avisava. Vam fer el triatge sectoritzant onze municipis. Només el 3,5% de les edificacions presentaven patologies estructurals greus. És molt greu, però és poc. La barrancada va tindre una afecció a la habitabilitat, però va afectar estructuralment un percentatge baix de cases”.

Peñín detalla que “les patologies més greus provenien de problemes de fonamentació, impactes de vehicles voluminosos com cotxes sobre les estructures o sobrecàrregues als forjats per acumulació d’aigua. També hi hagué ensorraments de mitgeres i elements portants, especialment en les cases més pròximes als llits del riu”. També descriu afeccions d’habitabilitat com “ascensors, instal·lacions, revestiments com falsos sostres o materials com la fusta. Hi ha casos greus en aparcaments, sobretot pel xoc dels vehicles que van deteriorar les instal·lacions penjades als soterranis. No són problemes estructurals, però sí d’habitabilitat”.

Les arquitectes Marta Pastor Villena i Carolina Juan Nadal, de l’estudi NadalVillena, van participar com a voluntàries en el moment de l’emergència. Segons expliquen, el repte ara és “definir una estratègia urbana per a cada municipi; cada ajuntament triarà si vol tindre una mirada estratègica o no, especialment pel que fa a l’espai públic.”

Pastor i Juan van coordinar el mapeig de Picanya i Paiporta dins de la iniciativa del CTAV, van elaborar un mapeig d’espai públic amb l’UPC i una enquesta que ara analitzen a la Universitat de València. “Hem retornat la informació als ajuntaments per a què puguen tindre dades sobre les quals organitzar la faena. Civilio, la plataforma de mapeig, s’està utilitzant per dissenyar, a nivell europeu, la resposta a futures catàstrofes, perquè va funcionar molt bé com a ferramenta per recaptar dades”.

Reflexionar per a reconstruir

“A partir d’aquí”, continua Sender, “hem celebrat seminaris de treball més reflexius amb arquitectes municipals, i també sessions de catarsi, on s’ha convidat gent d’altres col·lectius per valorar les accions a realitzar. Però són accions d’estudi, d’anàlisi, de reflexió… Mentrestant, des dels ajuntaments, els tècnics intenten resoldre el dia a dia perquè tot comence a recuperar una certa normalitat”.

Sender identifica tres aspectes clau: “El primer són les edificacions que van quedar inutilitzades a la ribera del barranc i que no s’haurien de tornar a habitar. Açò implica trobar una solució alternativa per a les famílies, però l’administració està actuant lentament per una burocràcia excessiva, fins i tot en casos d’emergència”.

“El segon factor és reavaluar tota la normativa, el que establia el PATRIcova, i prendre consciència des dels municipis de la necessitat de renaturalitzar, de buscar corredors verds i parcs inundables, tot el que puga mitigar els efectes si hi haguera una nova avinguda, però això encara està en vies d’estudi i el que s’ha fet és molt tímid.”

“El tercer punt”, afegeix, “és pensar en les noves construccions, en una arquitectura resilient amb una visió real del canvi climàtic. Tot ha de navegar en la mateixa direcció per aconseguir evitar que, quan torne a passar, es minimitze l’impacte i aprenguem a comportar-nos de manera més respectuosa amb el territori.”

Endavant amb pas lent

En les jornades del CTAV va parlar també de “la relocalització de les vivendes que estan a menys de 30 metres dels torrents d’aigua, que no haurien d’estar on estan. Cal deixar espai a l’aigua amb corredors verds inundables, millorar els drenatges sostenibles i apostar per una edificació diferent que respecte les recomanacions de les guies de zones inundables i els annexos del PATRICOVA”, afegeix Peñín.

“Alguns municipis, com Massanassa i Albal, ja han facilitat la normativa perquè en les zones més vulnerables els aparcaments siguen en altura. És una mesura obligatòria i preventiva”, afegeix. Peñín recorda també l’experiència a Paiporta, on “els més menuts s’havien quedat sense zones per a extraescolars. Fèrem un parc en col·laboració amb l’Ajuntament, les AMPAs i els arquitectes del CTAV Jove, guiats pel col·lectiu Mentrestant. Era una instal·lació efímera i provisional que permetia als nanos tindre un lloc per reunir-se. No es tractava de fer un parc, sinó de donar-los un espai. Va ser una tasca molt reconfortant”, explica Peñín.

“A nosaltres ens preocupava la gent més menuda, les seues necessitats, les seues relacions; acabàvem d’eixir pràcticament d’una pandèmia mundial. I pegant-li voltes sobre què podríem fer va arribar la crida del CTAV, els seus objectius i plans, i ens va entusiasmar. Estem profundament agraïdes per la seua voluntat i confiança”, contava l’equip de Mentrestant a Culturplaza fa un mes.

El resultat va ser “un dispositiu temporal, proper i participat” que entén el parc com “un espai reparador on el joc i la convivència tornen a teixir comunitat”.

Des de Mentrestant expliquen que “els nostres projectes comparteixen una mateixa gramàtica de treball: relació continuada amb institucions i veïnat, llenguatges clars i una validació tècnica rigorosa que transforma el que es diu en projecte compartit”.

“Potser caldria un Llibre Blanc d’actuació davant emergències”, proposa Marina Sender, “i des del CTAV ens oferim a treballar-hi per facilitar als municipis pautes clares d’actuació, perquè estan desbordats i no tenen suficients professionals. Tots volem que siga ràpid i que es faça bé, però per a això ha de ser meditat. Falta coordinació i simplificació burocràtica. Els ajuntaments estan desbordats i no està clar el marc d’intervenció. La gent als municipis necessita assessorament i acompanyament, i no hi ha personal suficient per agilitzar les ajudes i que tot circule més ràpid”.

Article publicat per Carlos Pastor el 28/10/2025 a Culturplaza.

https://www.reefd.es/index.php/reefd/article/view/780