Com cada any, el darrer mes de març es varen celebrar les conegudes Falles de València. Aquesta festivitat té un impacte en tota la població resident a València i els seus voltants, independentment del seu grau d’implicació en les diferents celebracions que es duen a terme. La repercussió urbanística tan significativa de les Falles està directament relacionada amb les transformacions que experimenta l’espai públic i amb l’ocupació temporal dels carrers protagonitzada per la festivitat. Aquesta alteració urbana que experimentem anualment ens ha portat a reflexionar al voltant de les Falles com a un possible simulacre de peatonalitat, tenint en compte la compatibilitat entre la utilització que es fa de l’espai públic i les obligacions diàries de la població.

En primer lloc, és fonamental distingir els termes “peatonalització” i “peatonalitat”. La principal diferència entre aquests dos conceptes radica en el fet que la peatonalització és un procediment d’intervenció urbanística, una tècnica que es presenta en una gran varietat de formes i que pot atendre a diferents propòsits, des de resoldre un conflicte puntual entre vianants i vehicles fins a buscar un nou model de mobilitat per al conjunt urbà (Sanz Alduán, 1997). D’altra banda, la peatonalitat és un concepte que va més enllà d’una intervenció aïllada. Fa referència a l’emergent cultura de la mobilitat urbana, en la que el vianant es converteix en el protagonista de la ciutat, recuperant d’aquesta forma l’habitabilitat urbana (Sanz Alduán, 1998). Amb la mencionada recuperació de l’habitabilitat urbana, es millora la qualitat de vida de la ciutadania, atenent a factors socioeconòmics i a les condicions físico-espacials (Lárraga Lara, 2015). Per tant, un procés de peatonalització pot realitzar-se amb l’objectiu immediat de donar accés preferent als vianants en espais habitualment ocupats pel trànsit de vehicles sense estar inherentment alineat amb els principis que caracteritzen la peatonalitat.

Aprofitant que tenim recent l’últim episodi d’aquesta gran celebració valenciana, és interessant reflexionar al voltant de les Falles com un període en el qual es du a terme una peatonalització temporal, que pot entendre’s -o no- com a un simulacre de peatonalitat en la ciutat de València. Per a això, és fonamental plantejar-se el motiu pel qual durant aquesta setmana es tallen els carrers, impedint l’accés de vehicles per moltes zones de la ciutat per on habitualment circulen: és la promoció dels desplaçaments a peu una de les raons que justifiquen l’estat temporal de la ciutat durant Falles?

Si posem la mirada en les activitats que es realitzen a l’espai públic i que tant caracteritzen aquesta festivitat, observem com la necessitat de tallar els carrers naix de la decisió de muntar escenaris i carpes a la via pública, de celebrar espectacles pirotècnics que requereixen la utilització d’un espai encercat, i sobretot, de plantar els tan famosos monuments arran de tota la ciutat -entre altres moltes més activitats festives-. Totes aquestes activitats no tindrien un espai adequat on realitzar-se si no s’optara per peatonalitzar temporalment certes àrees de la ciutat. Aquesta necessitat d’adoptar mesures relativament dràstiques per canviar temporalment les dinàmiques habituals d’ús de l’espai públic, evidència de certa manera que el disseny urbà de la ciutat en conjunt queda supeditat principalment al trànsit de vehicles motoritzats. 

Ara bé, el motiu d’aquesta decisió s’allunya molt de la voluntat expressa de convertir als vianants en els protagonistes de l’espai públic amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida de la ciutadania. De fet, es podria fer referència a una privatització sobtada dels carrers per part de les comissions falleres, provocant en moltes ocasions l’ocupació, el col·lapse dels espais i inclús incompatibilitats entre els ritmes de vida capitalistes, que continuen afectant gran part de la població valenciana per haver de continuar accedint als seus llocs de treball. 

Tot i això, encara que efectivament la peatonalització experimentada a València cada mes de març amb motiu de les Falles, no s’emmarca dins dels principis i els objectius de la peatonalitat, sí que podem observar certes circumstàncies favorables a la mateixa: molts carrers disminueixen notablement el trànsit rodat; la infància experimenta un gran augment d’autonomia, almenys a les zones amb menor massificació pel turisme i els desplaçaments a peu s’incrementen notablement junt amb un augment de la freqüència i l’ús del transport públic, concretament del servei de metro.

Tenint en compte les potencialitats i limitacions de la peatonalització temporal que experimenta València durant la setmana de Falles, s’obre un debat al voltant de les implicacions d’aquest tipus de pràctiques urbanístiques en el context de grans esdeveniments festius. En aquest sentit, no podem entendre les Falles com a un simulacre de peatonalitat estricte. No obstant això, es poden aprofitar aquests tipus de contextos per analitzar les dinàmiques i adaptacions que realitzen els ciutadans enfront d’aquesta circumstància temporal, amb l’objectiu d’adaptar les necessitats i reaccions identificades a futurs dissenys de ciutats peatonalitzades.

REFERÈNCIES 

Lárraga Lara, R. (2015, Abril). El caso de la zona metropolitana de San Luis Potosí. Revista Contribuciones a las Ciencias Sociales, (27).

Sanz Alduán, A. (1997, Enero). Elogio y censura de la peatonalización en los centros históricos. Ciudades para un futuro más sostenible. http://habitat.aq.upm.es/boletin/n28/aasan.html 

Sanz Alduán, A. (1998, Abril). La ciudad a pie: un programa para recuperar las urbes andando. Ciudades para un futuro más sostenible.