Skip to main content

INFANTILITZAR: UN PROCÉS D’APROPIACIÓ DE L’ESPAI

Les ciutats i els espais que les configuren, tant públics com privats, ofereixen majors o menors capacitats a les seues usuàries segons la definició específica d’escala humana que cada ciutat duu implícita, entesa aquesta escala humana en totes les seues dimensions: per una banda objectives – edat, sexe, diversitat funcional, classe social, etc. -; i per altra subjectives – passió, cultura, ètnia, etc.-). Amb açò, l’escala humana constitueix un paràmetre fonamental en la definició de qualsevol model de ciutat, tant en la seua vessant espacial com social, ja que és capaç de definir els límits materials i simbòlics de les persones usuàries.

L’urbanisme hegemònic actual posa al centre dels seus plantejaments una escala humana, quan menys, reduccionista: subjecte home, de mitjana edat, de classe mitjana, amb un treball ben remunerat i amb condicions físiques plenes. Per tant configura uns límits materials i simbòlics del dret a la ciutat que es configura al voltant d’aquesta categoria ciutadana, però a costa de l’exclusió i invisibilització d’altres subjectivitats. Així doncs, partim de la premissa què la ciutat configura unes relacions de poder atenent a una definició reduccionista de l’escala humana, i que la consideració d’aquesta escala humana al seu torn determina un tipus de ciutat exclusiva i al servei dels interessos del poder i del capital.

És necessari visibilitzar la importància de posar al centre dels plantejaments urbanístics la categoria ciutadana de la infància, per arribar a entendre fins a quin punt, si treballem des d’una escala humana no estrictament productiva, podem també influir en què les nostres ciutats s’allunyen progressivament del model urbanístic neoliberal. Es tracta d’un propòsit complicat, que ni els mateixos governs progressistes tenen massa clar com afrontar, en gran mesura pel pes que assoleix l’educació en aquesta configuració que esdevé estructural. De fet, la mateixa educació ja s’encarrega de garantir que els processos de configuració dels espais es mantinguen dintre dels límits de l’escala humana dominant. 

El punt de partida que comença a plantejar-se no és la proposta hermètica d’un model de ciutat alternatiu, sinó un mètode de treball cooperatiu situat fora dels límits físics i simbòlics de l’escala dominant, un mètode capaç de procedir de manera realment paral·lela a les metodologies que la mateixa escala dominant acaba imposant inclús de manera inconscient. És entendre la ciutat com a espai social per excel·lència, espai amb capacitat pròpia per construir alternatives d’apropiació i participació política i espacial, capaç d’educar a la totalitat de ciutadania en la tasca de projectar noves maneres de fer urbanisme, potser utòpiques, o potser simplement ubicades fora del nostre imaginari individual i col·lectiu. És esbrinar si realment, infantilitzant les ciutats, seria possible educar en la diversitat i el conflicte que per definició conformen les ciutats, des d’una posició paral·lela a les dinàmiques de societats i ciutats neoliberals. 

Aquest text és una selecció adaptada del marc teòric del projecte “Infància amb Natzaret: Petites Exploradores de Barris”, redactat per Marta Pastor Villena i Carolina Juan Nadal per TFM d’Arquitectura de Marta Pastor Villena presentat a la Universitat Politècnica de València l’any 2018