Avui dia, la pràctica esportiva s’ha convertit en un element inseparable del paisatge urbà, present en places, parcs i carrers. Les seues manifestacions són d’allò més diverses, de fet, les investigacions recents assenyalen un augment de la varietat i complexitat d’aquestes pràctiques. Algunes, com sortir a córrer, no necessiten equipaments massa específics, però d’altres com el skate o la calistènia, objecte d’aquest article, sí que requereixen unes instal·lacions concretes, produint-se una interacció entre la ciutadania i l’espai públic que, a través del seu ús com a instal·lació esportiva, genera un sentiment de pertinença i identificació. Els motius que alimenten aquestes pràctiques són diversos, destacant la salut i l’oci, elements imprescindibles per al gaudi d’una bona qualitat de vida. A més, els equipaments esportius promouen la relació entre les persones que ocupen aquests espais, contribuint d’aquesta manera a l’establiment de llaços socials. Cal destacar també el caràcter obert i accessible d’aquests equipaments, possibilitant la pràctica esportiva no excloent per qüestions econòmiques.

L’esport estudiat en l’article és la calistènia i el Street Workout. La calistènia es conceptualitza com els exercicis realitzats amb el mateix pes corporal, mentre que el Street Workout, es refereix a la successió de diferents trucs mitjançant moviments acrobàtics i posa l’èmfasi en el caràcter «urbà», social i cooperatiu de l’esport. En funció de la recent popularitat d’aquestes pràctiques en el moment de la investigació (2017), es planteja un estudi de caràcter exploratori. Per a això, es desenvolupa una investigació centrada en la metodologia qualitativa, centrant l’anàlisi en un cas d’estudi: l’Aesthetics Gladiators Park, ubicat al Port de Sagunt.

Els resultats assenyalen, en primer lloc, la creixent popularitat de l’esport; la qual es fa patent tant a través de l’ús i augment d’aquests equipaments públics, com pel seu protagonisme en internet. De fet, les xarxes socials són utilitzades com a mitjà de comunicació i intercanvi entre les diferents persones i equips que ho practiquen a escala mundial. Pel que fa a les persones que ho practiquen, destaca el perfil d’home jove, encara que es percep de manera progressiva una major presència de dones joves. Referent al parc estudiat, aquest equipament ha estat el resultat de la reivindicació per part d’un grup de joves, els quals s’han constituït com a associació i conformen un equip; realitzen entrenaments i assisteixen a competicions i quedades que es realitzen entre els equips dels diferents parcs. De fet, es produeix una apropiació simbòlica de l’espai i una forta identificació entre aquests grups i «el seu parc», contribuint al seu manteniment i cura. Un altre aspecte important són les relacions i dinàmiques que es generen; es destaca el caràcter democràtic, inclusiu i les relacions d’horitzontalitat i igualtat, fins i tot amb la figura de l’entrenador. Amb això, predominen les relacions de confiança i amistat que es desprenen de la pràctica esportiva.

En definitiva, les principals conclusions obtingudes destaquen les potencialitats d’aquest tipus de pràctiques esportives, no només per les seues implicacions en l’àmbit de l’activitat física, sinó per la seua capacitat per a revitalitzar l’espai públic, generar llaços socials i vertebrar la població en relació amb el seu territori, augmentant el sentit de pertinença. Així mateix, la investigació realitzada mostra el seu caràcter socialitzador, produint-se dins de l’esport una sèrie d’aprenentatges, experiències i valors transferibles a altres àmbits de la vida, el que adquireix un especial interés tenint en compte l’atractiu que presenta aquest esport per a joves amb perfils vulnerabilitats. Per tant, se subratlla la importància de dotar l’espai públic amb equipaments que possibiliten diferents pràctiques esportives amb un accés lliure. No obstant això, aquesta dotació ha de fer-se de manera consensuada amb la població, responent a les necessitats i interessos, al mateix temps que es promouen les condicions necessàries per al seu correcte ús.

Aquest text és una selecció adaptada de l’article “Street Workout y Calistenia: mucho más que un deporte”, escrit per Laura García Herreros i Noemí Seliva Arroyo al XV Congrés Internacional Associació Espanyola d’Investigació Social Aplicada a l’Esport (AEISAD) celebrat l’any 2018.

https://www.reefd.es/index.php/reefd/article/view/780

Les ciutats i els espais que les configuren, tant públics com privats, ofereixen majors o menors capacitats a les seues usuàries segons la definició específica d’escala humana que cada ciutat duu implícita, entesa aquesta escala humana en totes les seues dimensions: per una banda objectives – edat, sexe, diversitat funcional, classe social, etc. -; i per altra subjectives – passió, cultura, ètnia, etc.-). Amb açò, l’escala humana constitueix un paràmetre fonamental en la definició de qualsevol model de ciutat, tant en la seua vessant espacial com social, ja que és capaç de definir els límits materials i simbòlics de les persones usuàries.

L’urbanisme hegemònic actual posa al centre dels seus plantejaments una escala humana, quan menys, reduccionista: subjecte home, de mitjana edat, de classe mitjana, amb un treball ben remunerat i amb condicions físiques plenes. Per tant configura uns límits materials i simbòlics del dret a la ciutat que es configura al voltant d’aquesta categoria ciutadana, però a costa de l’exclusió i invisibilització d’altres subjectivitats. Així doncs, partim de la premissa què la ciutat configura unes relacions de poder atenent a una definició reduccionista de l’escala humana, i que la consideració d’aquesta escala humana al seu torn determina un tipus de ciutat exclusiva i al servei dels interessos del poder i del capital.

És necessari visibilitzar la importància de posar al centre dels plantejaments urbanístics la categoria ciutadana de la infància, per arribar a entendre fins a quin punt, si treballem des d’una escala humana no estrictament productiva, podem també influir en què les nostres ciutats s’allunyen progressivament del model urbanístic neoliberal. Es tracta d’un propòsit complicat, que ni els mateixos governs progressistes tenen massa clar com afrontar, en gran mesura pel pes que assoleix l’educació en aquesta configuració que esdevé estructural. De fet, la mateixa educació ja s’encarrega de garantir que els processos de configuració dels espais es mantinguen dintre dels límits de l’escala humana dominant. 

El punt de partida que comença a plantejar-se no és la proposta hermètica d’un model de ciutat alternatiu, sinó un mètode de treball cooperatiu situat fora dels límits físics i simbòlics de l’escala dominant, un mètode capaç de procedir de manera realment paral·lela a les metodologies que la mateixa escala dominant acaba imposant inclús de manera inconscient. És entendre la ciutat com a espai social per excel·lència, espai amb capacitat pròpia per construir alternatives d’apropiació i participació política i espacial, capaç d’educar a la totalitat de ciutadania en la tasca de projectar noves maneres de fer urbanisme, potser utòpiques, o potser simplement ubicades fora del nostre imaginari individual i col·lectiu. És esbrinar si realment, infantilitzant les ciutats, seria possible educar en la diversitat i el conflicte que per definició conformen les ciutats, des d’una posició paral·lela a les dinàmiques de societats i ciutats neoliberals. 

Aquest text és una selecció adaptada del marc teòric del projecte “Infància amb Natzaret: Petites Exploradores de Barris”, redactat per Marta Pastor Villena i Carolina Juan Nadal per TFM d’Arquitectura de Marta Pastor Villena presentat a la Universitat Politècnica de València l’any 2018

https://nadalvillena.com/proyecto/infancia-amb-natzaret-petites-exploradores-de-barris/