Skip to main content

Etiqueta: Articles

ESPAI PÚBLIC, ESPORT I EL SEU POTENCIAL SOCIALITZADOR: STREET WORKOUT I CALISTÈNIA

Avui dia, la pràctica esportiva s’ha convertit en un element inseparable del paisatge urbà, present en places, parcs i carrers. Les seues manifestacions són d’allò més diverses, de fet, les investigacions recents assenyalen un augment de la varietat i complexitat d’aquestes pràctiques. Algunes, com sortir a córrer, no necessiten equipaments massa específics, però d’altres com el skate o la calistènia, objecte d’aquest article, sí que requereixen unes instal·lacions concretes, produint-se una interacció entre la ciutadania i l’espai públic que, a través del seu ús com a instal·lació esportiva, genera un sentiment de pertinença i identificació. Els motius que alimenten aquestes pràctiques són diversos, destacant la salut i l’oci, elements imprescindibles per al gaudi d’una bona qualitat de vida. A més, els equipaments esportius promouen la relació entre les persones que ocupen aquests espais, contribuint d’aquesta manera a l’establiment de llaços socials. Cal destacar també el caràcter obert i accessible d’aquests equipaments, possibilitant la pràctica esportiva no excloent per qüestions econòmiques.

L’esport estudiat en l’article és la calistènia i el Street Workout. La calistènia es conceptualitza com els exercicis realitzats amb el mateix pes corporal, mentre que el Street Workout, es refereix a la successió de diferents trucs mitjançant moviments acrobàtics i posa l’èmfasi en el caràcter «urbà», social i cooperatiu de l’esport. En funció de la recent popularitat d’aquestes pràctiques en el moment de la investigació (2017), es planteja un estudi de caràcter exploratori. Per a això, es desenvolupa una investigació centrada en la metodologia qualitativa, centrant l’anàlisi en un cas d’estudi: l’Aesthetics Gladiators Park, ubicat al Port de Sagunt.

Els resultats assenyalen, en primer lloc, la creixent popularitat de l’esport; la qual es fa patent tant a través de l’ús i augment d’aquests equipaments públics, com pel seu protagonisme en internet. De fet, les xarxes socials són utilitzades com a mitjà de comunicació i intercanvi entre les diferents persones i equips que ho practiquen a escala mundial. Pel que fa a les persones que ho practiquen, destaca el perfil d’home jove, encara que es percep de manera progressiva una major presència de dones joves. Referent al parc estudiat, aquest equipament ha estat el resultat de la reivindicació per part d’un grup de joves, els quals s’han constituït com a associació i conformen un equip; realitzen entrenaments i assisteixen a competicions i quedades que es realitzen entre els equips dels diferents parcs. De fet, es produeix una apropiació simbòlica de l’espai i una forta identificació entre aquests grups i «el seu parc», contribuint al seu manteniment i cura. Un altre aspecte important són les relacions i dinàmiques que es generen; es destaca el caràcter democràtic, inclusiu i les relacions d’horitzontalitat i igualtat, fins i tot amb la figura de l’entrenador. Amb això, predominen les relacions de confiança i amistat que es desprenen de la pràctica esportiva.

En definitiva, les principals conclusions obtingudes destaquen les potencialitats d’aquest tipus de pràctiques esportives, no només per les seues implicacions en l’àmbit de l’activitat física, sinó per la seua capacitat per a revitalitzar l’espai públic, generar llaços socials i vertebrar la població en relació amb el seu territori, augmentant el sentit de pertinença. Així mateix, la investigació realitzada mostra el seu caràcter socialitzador, produint-se dins de l’esport una sèrie d’aprenentatges, experiències i valors transferibles a altres àmbits de la vida, el que adquireix un especial interés tenint en compte l’atractiu que presenta aquest esport per a joves amb perfils vulnerabilitats. Per tant, se subratlla la importància de dotar l’espai públic amb equipaments que possibiliten diferents pràctiques esportives amb un accés lliure. No obstant això, aquesta dotació ha de fer-se de manera consensuada amb la població, responent a les necessitats i interessos, al mateix temps que es promouen les condicions necessàries per al seu correcte ús.

Aquest text és una selecció adaptada de l’article “Street Workout y Calistenia: mucho más que un deporte”, escrit per Laura García Herreros i Noemí Seliva Arroyo al XV Congrés Internacional Associació Espanyola d’Investigació Social Aplicada a l’Esport (AEISAD) celebrat l’any 2018.

https://www.reefd.es/index.php/reefd/article/view/780

INFANTILITZAR: UN PROCÉS D’APROPIACIÓ DE L’ESPAI

Les ciutats i els espais que les configuren, tant públics com privats, ofereixen majors o menors capacitats a les seues usuàries segons la definició específica d’escala humana que cada ciutat duu implícita, entesa aquesta escala humana en totes les seues dimensions: per una banda objectives – edat, sexe, diversitat funcional, classe social, etc. -; i per altra subjectives – passió, cultura, ètnia, etc.-). Amb açò, l’escala humana constitueix un paràmetre fonamental en la definició de qualsevol model de ciutat, tant en la seua vessant espacial com social, ja que és capaç de definir els límits materials i simbòlics de les persones usuàries.

L’urbanisme hegemònic actual posa al centre dels seus plantejaments una escala humana, quan menys, reduccionista: subjecte home, de mitjana edat, de classe mitjana, amb un treball ben remunerat i amb condicions físiques plenes. Per tant configura uns límits materials i simbòlics del dret a la ciutat que es configura al voltant d’aquesta categoria ciutadana, però a costa de l’exclusió i invisibilització d’altres subjectivitats. Així doncs, partim de la premissa què la ciutat configura unes relacions de poder atenent a una definició reduccionista de l’escala humana, i que la consideració d’aquesta escala humana al seu torn determina un tipus de ciutat exclusiva i al servei dels interessos del poder i del capital.

És necessari visibilitzar la importància de posar al centre dels plantejaments urbanístics la categoria ciutadana de la infància, per arribar a entendre fins a quin punt, si treballem des d’una escala humana no estrictament productiva, podem també influir en què les nostres ciutats s’allunyen progressivament del model urbanístic neoliberal. Es tracta d’un propòsit complicat, que ni els mateixos governs progressistes tenen massa clar com afrontar, en gran mesura pel pes que assoleix l’educació en aquesta configuració que esdevé estructural. De fet, la mateixa educació ja s’encarrega de garantir que els processos de configuració dels espais es mantinguen dintre dels límits de l’escala humana dominant. 

El punt de partida que comença a plantejar-se no és la proposta hermètica d’un model de ciutat alternatiu, sinó un mètode de treball cooperatiu situat fora dels límits físics i simbòlics de l’escala dominant, un mètode capaç de procedir de manera realment paral·lela a les metodologies que la mateixa escala dominant acaba imposant inclús de manera inconscient. És entendre la ciutat com a espai social per excel·lència, espai amb capacitat pròpia per construir alternatives d’apropiació i participació política i espacial, capaç d’educar a la totalitat de ciutadania en la tasca de projectar noves maneres de fer urbanisme, potser utòpiques, o potser simplement ubicades fora del nostre imaginari individual i col·lectiu. És esbrinar si realment, infantilitzant les ciutats, seria possible educar en la diversitat i el conflicte que per definició conformen les ciutats, des d’una posició paral·lela a les dinàmiques de societats i ciutats neoliberals. 

Aquest text és una selecció adaptada del marc teòric del projecte “Infància amb Natzaret: Petites Exploradores de Barris”, redactat per Marta Pastor Villena i Carolina Juan Nadal per TFM d’Arquitectura de Marta Pastor Villena presentat a la Universitat Politècnica de València l’any 2018

https://nadalvillena.com/proyecto/infancia-amb-natzaret-petites-exploradores-de-barris/

LA IMPORTÀNCIA D’APLICAR EL PENSAMENT FEMINISTA A L’ÀMBIT DE L’ARQUITECTURA I L’URBANISME

Vivim en ciutats i llars que responen a un procés incremental del predomini de l’activitat productiu-econòmica sobre les activitats de manteniment i cura de la vida. Això s’ha concretat en ciutats i llars que atenen demandes androcèntriques i de classe. L’anàlisi de gènere de l’arquitectura i l’urbanisme pretén la incorporació de punts de vista que no han sigut tinguts en compte fins al moment. En concret, la incorporació del punt de vista de les dones i les seues necessitats, encara que s’obri també a la incorporació de les demandes de la creixent diversitat de persones que viu i conviu a les nostres ciutats.

En societats cada vegada més complexes com les nostres, s’entreteixeixen relacions de poder resultants del sistema productiu i dels sistemes d’organització social, que al seu torn són reforçades o contestades pels qui constituïm aquests sistemes. L’espai urbà, com a producte, lloc de trobada i relació, està subjecte també a aquestes lògiques. En aquesta mateixa línia, per a alguns enfocaments com l’interaccionisme simbòlic, els objectes i espais adquireixen la seua naturalesa ontològica a partir dels significats conferits per individus o grups. Així, l’espai no és només l’escenari de la interacció, sinó part d’aquesta. Per tant, els llocs són construccions socials, i consegüentment, no escapen dels mandats de gènere que impregnen les relacions humanes, en tant que aquestes són resultat de la trobada entre persones que han sigut exposades durant els processos de socialització i culturalització a l’aprenentatge de gènere.

Tanmateix, això no significa que ens moguem en un determinisme absolut en relació al gènere i a l’espai urbà. L’espai urbà constitueix una categoria de ciutadania, basada en el sentit de pertinença a la ciutat creat per les possibilitats d’ús d’aquesta. Aquestes possibilitats d’ús impliquen una negociació permanent amb l’espai; un diàleg constant que es materialitza en les diferents estratègies d’apropiació de l’espai que cada persona pot dur a terme en funció de les seues circumstàncies. Per al cas, no serà la mateixa estratègia la d’una persona amb mobilitat reduïda que fa ús d’una cadira de rodes per a poder desplaçar-se, que la d’una altra que haja de fer-se càrrec de portar a una persona anciana a un centre de salut cèntric en una ciutat amb una pèssima xarxa de transport públic, però ambdues trobaran la manera d’utilitzar i fer propi eixe espai encara que es presente com a hostil. L’objectiu d’una planificació urbana amb una mirada de gènere interseccional, o que contemple una “ciutadania de múltiples capes”, és reconéixer aquesta hostilitat perquè puga arribar a convertir-se en oportunitats d’ús, tenint en compte la dimensió social de l’espai.

En l’àmbit de la praxi arquitectònica i urbanística, les formes no continuistes del model hegemònic que posen en dubte els seus patrons i les seues bases canòniques (firmitas, utilitas, venustas), es veuen en moltes ocasions sense camp d’acció clar, concís i reconegut, al no ser partícips de la reproducció de les normes de comportament en els espais públic i privat. Convé assenyalar que quan parlem d’altres maneres d’entendre l’arquitectura o l’urbanisme, no es tracta de negar el valor de la rellevància de la tècnica més generalitzada, sinó de reconsiderar fins a quin punt aquesta tècnica milloraria amb la inclusió sistèmica del punt de vista de les persones usuàries en un sentit ampli i divers. Parlem de posar en qüestió un disseny de ciutats i llars que només inclou, i per tant legitima, el criteri dominant de la tradició arquitectònica acadèmica i dels qui tenen el poder de decisió econòmica, política (en un sentit ampli del terme) i, en última instància, la capacitat d’ordenar normativament l’espai a través de l’edificació i el planejament.

Aquest text és una selecció adaptada de l’article “Ciutat i ciutadanes: la perspectiva de gènere en les polítiques urbanes. De portes endins i de portes fora”, escrit per Carolina Juan Nadal, Viktor Navarro Fletcher i Capitolina Díaz Martínez per a “Gènere i política urbana. Arquitectura i urbanisme des de la perspectiva de gènere”, una publicació de l’Institut Valencià de l’Edificació i la Generalitat Valenciana de l’any 2017.

https://descargas.five.es/archivos/urbanismo/genero_y_politica_urbana_2017.pdf

EL CABANYAL-CANYAMELAR: ESTRUCTURA URBANÍSTICA, SOCIABILITAT I RESISTÈNCIA

El Cabanyal-Canyamelar és un perfecte exemple de múltiples processos urbans que caracteritzen a les ciutats del capitalisme global: polarització fragmentada, acumulació per despossessió, gentrificació, conflictivitat urbana, etc., però també serveix per a comprovar com aquests processos estructurals no operen en abstracte, sinó que s’incardinen en interacció amb la història local i són modelats per l’acció dels agents. 

Parlem d’un vincle entre estructura urbanística, sociabilitat i resistència, la gènesi de la qual està en un llarg procés compartit d’apropiació col·lectiva de l’espai públic. A conseqüència de polítiques d’assetjament institucional, les transformacions han sigut notables, convertint-se el barri en un territori en disputa, summament complex, en el qual intervenen múltiples actors amb interessos oposats i amb una enorme disparitat de recursos. El conflicte matriu és el que enfronta als agents gentrificadors amb el gruix del veïnat, però veiem complir-se l’advertiment de Simmel (ref. al text complet) que els conflictes tendeixen a autonomitzar-se; la fragmentació dels mateixos al Cabanyal-Canyamelar és un perfecte exemple d’això, perquè podem veure conflictes de classe, ètnics, intraètnics o intraveïnals, interrelacionats, però amb dinàmiques específiques. El relatiu desplaçament de la sociabilitat central o hegemònica per altres sociabilitats més perifèriques ha sigut clau en aquest procés, encara que, fet i fet, no s’haja completat.

L’erosió de les xarxes veïnals i de l’espai públic és fonamental en els processos de despossessió característics de l’urbanisme neoliberal. No obstant això, hem pogut comprovar com la sociabilitat, entesa en les seues manifestacions històriques concretes i articulant interessos específics, no sols pot resultar clau en els resultats d’un procés de mobilització, sinó que els seus propis i diferenciats usos poden tant obrir horitzons de canvi social com causar nous conflictes.

La mobilització estudiada també ens permet destacar els usos de la cultura, articulats ací principalment entorn de l’ús ideològic que el veïnat ha sabut donar-li al reconeixement patrimonial del barri; és a dir, basant-se en l’estoc cultural de major legitimitat disponible, però creant també reflexivament els seus propis recursos. 

Finalment, apuntarem que caldrà romandre vigilants a l’evolució dels nous símptomes de gentrificació detectats al Cabanyal-Canyamelar. En això estem.

Aquest text és una selecció adaptada de l’article “Les formes de la sociabilitat i les dinàmiques del conflicte: el barri del Cabanyal-Canyamelar (València)”, escrit per Pedro García Pilán i Carolina Juan Nadal per al XIV Congrés d’Antropologia de València celebrat l’any 2017.

https://congresoantropologiavalencia.com/wp-content/uploads/2017/09/XIV-Congreso-Antropologia-PRE-PRINT.pdf